Espanya? Toros, folklòriques i manipulació informativa

2 Jun

Arrel del que hem anat veient en aquest blog, molts són els paral·lelismes que hem establert entre les teories més populars de la comunicació i la situació en el panorama espanyol. En aquest cas, farem un anàlisi més exhaustiu: deixem-nos de teoria i mirem que és el que ens envolta. En què es transformen els nostres mitjans? Quin pes té la política en tot plegat? Què ha passat recentment que ha fet canviar la situació considerablement? Què és el que vindrà?

En primer lloc, veiem que a Espanya el model tecnològic va resoldre amb retard la implantació del cable i el motor econòmic veu com els drets de futbol alteren el paradigma existent (pensem en televisions de pagament). L’arribada del Partit Popular al poder també és destacable, doncs adopta una postura molt més intervencionista. I és que quan conflueixen tots aquests factors, evidentment es produeix un conflicte.

Conegudes són les guerres pel futbol entre les televisions, la pugna per qualsevol esdeveniment esportiu de massa, la guerra digital (que fa entrar en joc el poder judicial), la politització de les plataformes i, en darrera instància, la fusió entre grups de comunicació per afrontar la crisi. Precisament aquí està el fet que ha fet canviar el panorama recentment. I és que cadenes de televisió que havien estat antagòniques, ara uneixen forces per lluitar contra altres que han fet el mateix. Sorprèn veure com periodistes de TELECINCO anuncien nous programes de CUATRO o com passa el mateix entre ANTENA 3 i LA SEXTA. El grup PRISA establint enllaços amb els italians de MEDIASET? Curiós i més si pensem en les vegades que des del diari El País (PRISA) s’ha criticat la gestió política de Berlusconi (connectat a MEDIASET).

És aquí on ens hem de qüestionar el que queda per arribar. Difícil de saber, és clar, però sembla que els camins conflueixen en un tauler d’escacs on les aliances interessades defineixen l’estratègia. En un moment en què els canals de televisió sembla que han de ser temàtics i més especialitzats, encara fa més por pensar el que succeirà amb els informatius. Triomfen els canals d’esports o de realitys americans, però tanquen cadenes informatives com la CNN.

Qui sap, potser és el mateix poder polític el que no fa res per intervenir… potser, precisament, el que fa és aparentar que no intervé.

Sobre política i intervencionisme

2 Jun

Tots coneixem la manera en què s’adjudiquen les concessions de les llicències de ràdio. És un exemple ideal que mostra el que sol alguns poden fer i que ve donat, a més, pel caràcter econòmic. El poder recau sempre en els mateixos actors i tot plegat ajuda a crear una oligarquia de la que es ben difícil sortir.

Coneguts són també els intents electorals en proclamar, a la fi, una televisió pública plural i lliure. Ara bé, tot i que s’ha fet algunes passes en aquest sentit, sobre tot durant l’inici de la Legislatura del president Zapatero, actualment estem ben lluny de l’ideal de servei públic. Cert és que a Espanya situem un punt d’inflexió al finalitzar la dictadura, quan es creen nous grups mediàtics i s‘enforteixen uns altres, però no és suficient.

Hem de saber que la liberització dels mercats de les telecomunicacions ha afavorit a la desregularització dels monopolis. Suficient? Probablement, no. El cas, però, és que tenim el plaer de viure una revolució ben de prop i no podem conformar-nos amb el que tenim. L’intervencionisme seguirà existint, però hem de saber que existeix per tenir-lo controlat. En una societat com l’actual on rebem informació per múltiples canals, cal educació per saber-la gestionar.

La revolució tecnològica: present i futur

2 Jun

Primer de tot cal destacar que darrera de cada salt tecnològic produït al segle XX, han vingut una sèrie de novetats que no tenen perquè fer desaparèixer el que hi havia construït. La ràdio no va suposar el final de la premsa, ni la televisió el final de la ràdio: és important, doncs, la capacitat de transformació a la nova situació.

De manera generalista, podríem dir que la revolució tecnològica que vivim està delimitada per tres importants fites: l’alta capacitat d’emmagatzematge gràcies a la microinformàtica, la utilització de la fibra òptica i els satèl·lits per transmetre informació, i la digitalització que permet el menor trànsit d’informació. I és que aquests canvis han canviat la manera d’entendre la comunicació, però també han millorat exponencialment els temps d’adaptació: la ràdio va tardar 30 anys en arribar a pràcticament tot el públic, la televisió 15 anys i Internet tan sols 5 anys. Què és el que queda per venir?

Actualment estem inversos en l’anomenada revolució interactiva, que fa possible que en un mateix mitjà es fusionin televisió, telefonia i informàtica. Ja és possible veure debats polítics a la pantalla de televisió des del sofà de casa, participar en sondejos d’opinió, compartir opinions a través de les xarxes socials i interactuar amb videoconferència al mateix temps.

Tanmateix, l’oferta de la televisió digital ha multiplicat el que teníem fins ara, ha canviat el mapa de comunicació i les grans corporacions perden poder. El cas, però, és que sobre el paper és una cosa i a la pràctica una de ben diferent. El posicionament polític i ideològic segueix present, hi ha més oferta, però no pas més representació política de grups minoritaris. Espanya és així, a grans trets bipartidista, i de ben segur que tots nosaltres passem ràpidament pels canals que no ens interessen, veritat? Així doncs, potser desvirtuem la immensitat de possibilitats que ens ofereix la revolució tecnològica… aprofitem-les!

El cas Urdangarín i els sistemes de propaganda totalitaris

1 Jun

Noam Chomsky i Edward S. Heman, a la seva obra Los guardianes de la libertad: propaganda, desinformación y consenso en los medios de comunicación de masas  (2000), creuen que el propòsit social dels mitjans de comunicació és el d’inculcar i defensar l’ordre econòmic, social i polític dels grups privilegiats que dominen l’Estat. Ho fan, a més, a través d’un curiós sistema que incorpora tota una selecció de temes, un filtre sobre la informació, el to amb el que haurà de ser tractada, així com fins i tot la inclusió de debats “plurals” que es mouen dins dels marges d’allò permissible.

Nombrosos són els exemples que exposen per demostrar-ho a través de sonats escàndols. Parlem, per exemple, del cas Watergate, l’il·legal atac contra Nicaragua per interessos polítics de Reagan, el tractament de la Guerra de Vietnam… “los mismos ejemplos que se ofrecen para alabar a los medios de comunicación por su independencia o para criticar su celo excesivo, ilustran exactamente lo contrario” Chomsky i Herman (pàg, 345). De fet, és clar que els mitjans de comunicació dels EUA no funcionen com els sistema de propaganda d’un Estat totalitari, però veiem que alguna cosa no rutlla bé: es permeten les opinions dissidents, però sempre amb la supervisió de les elits que controlen els mitjans.

No tot són males notícies, doncs els autors parlen de com han sorgit nombroses comunicacions per cable i satèl·lit que han debilitat el sistema de control instaurat. Als EUA hi ha una 3000 canals d’accés públic que garanteixen, al menys, noves perspectives.

Una situació similar vivim aquí, doncs no cal viatjar molt lluny per observar el tractament que s’ha donat a les grans operacions econòmiques a Espanya. Per moments semblava molt més important la Champions League o Eurovisió i ningú feia esment de les transaccions bancàries que avui ens determinen l’existència. Quan aquestes han derivat en autèntics casos de corrupció difícils d’ocultar a l’ull públic, la cosa ha canviat. Qui sap, però, la de veritats ocultes que queden per arribar, doncs ara està a l’ordre del dia buscar personatges on focalitzar el descontent general. Tothom carrega contra el cas Urdangarín perquè algú ha de pagar els plats trencats, ara bé, ens hauria de preocupar també allò que no es parla. Allò que succeeix mentre tots i totes mirem cap a un altre lloc.

Chomsky, la fabricació del consentiment i el paral·lelisme amb els EUA

30 May

El model propaganda de Noam Chomsky és com l’autor entén el funcionament dels mitjans de comunicació de massa als Estats Units. En aquest sentit, l’expressió “fabricació del consentiment” és com descriu el paper dels intel·lectuals com a principals actors culturals i d’ideologia, a més de ser els responsables dels corrents d’opinió generalistes.

És el mateix Chomsky qui creu que els mitjans de comunicació serveixen per gestionar els interessos d’uns pocs, els mateixos interessos que dominen la política, l’estat i l’empresa privada, i que a més ho fan a través dels grans grups de comunicació integrats en grans corporacions. Segons ell, és impossible presentar reflexions innovadores o conclusions sorprenents en un sistema ideat per a la conformitat del receptor.

I és que l’obtenció de rendes polítiques, la publicitat com a font primària d’ingressos i l’anticomunisme general com a mecanisme de control, fa dels EUA un autèntic exemple de manipulació subjectiva.

També és cert que de Chomsky s’ha criticat el caràcter generalitzant del seu estudi, doncs no té present els mitjans que no han seguit els seus preceptes, i que la manipulació ja existia abans del capitalisme: ens trobem amb una societat que vol ser distreta i contra això no hi ha molt a fer.

Arribats aquí, és normal que intentem fer el paral·lelisme amb la nostra realitat. Deixem passar uns segons de reflexió… i què trobem? Sí, probablement en això sí que ens assemblem als EUA.

La necessitat d’etiquetar-ho tot: el postmodernisme populista

30 May

I és que com explica Frederic Jameson a la seva obra Teorías de lo postmoderno (1996), sovint estem massa acostumats a “l’etiquetatge social” que ens envolta: observar i aïllar una singularitat concreta sobre qualsevol període de temps, que ens ha de fer comprendre millor la seva estètica i la seva política.

És el postmodernisme el nom amb que es coneix el nostre temps, sí, i a més són destacables els canvis soferts arrel de l’eclosió del capitalisme i l’adveniment de la societat del consum, però el que hem de saber és que hi ha moltes maneres d’entendre’l i analitzar-lo. El propi Habermas, per exemple, té una visió força negativa i crítica de la societat – ja ho havíem vist en anteriors entrades – però veu una capacitat subversiva que s’hereta del modernisme; un raig d’esperança. I és que com Jameson exposa, el propi terme queda avalat en el moment en que molts autors es declaren antimoderns/proposmoderns o promoderns/antiposmoderns.

Arribats aquí, veurem que el postmodernisme tendeix a ser considerat força populista. Ho és? Depèn, doncs com hem dit els autors de referència tenen opinions força diversificades. Jameson destaca que els judicis moralitzants que s’hi relacionen no ens deixen analitzar amb serenitat la realitat. El populisme es veu en la publicitat i en la televisió a diari, el cas és que probablement no obeeix a un empitjorament del sistema, sinó a un canvi en el paradigma cultural. Un canvi que critiquem des de la nostra atalaia moral, però avalem amb el nostre consum: “Lo que se estigmatizaba como cultura comercial o de masas se admite hoy e los recintos de un nuevo y ampliado reino cultural” Jameson (pàg, 51).

És el que hem creat.

Perduts en un mar de perspectives

9 May

Avui m’agradaria exposar una realitat important que moltes vegades ens passa desapercebuda. Doncs des d’aquest blog, com des dels llibres més especialitzats i des de les postures més esteses arreu del món, l’únic que fem com a estudiosos dels mitjans de comunicació és nedar en un mar de perspectives. No hi ha millors ni pitjors, però si de més famoses que d’altres i, fins i tot, perspectives que no ens són gens còmodes d’admetre.

Mauro Wolf, a la seva obra, La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas (1994), parla de com l’estudi dels mass media hauria d’analitzar el paper d’aquests com a difusors de les estructures dominants de poder, a més de les relacions, connexions i mediacions entre les diverses línies d’anàlisi: investigar entre la tendència sociològica i la tendència mediològica, per entendre’ns, i extreure’n les conclusions d’ambdues perspectives.

I és que de posicions teòriques hi ha diverses i cadascuna tracta d’investigar els mitjans a través d’un filtre específic. En aquest blog hem parlat àmpliament de la Teoria crítica, per exemple, però també podem parlar de la Teoria culturològica i com aquesta centra el seu estudi de la cultura de massa, tot analitzant la relació que s’estableix entre el consumidor i l’objecte de consum. En aquest sentit, per tant, no es refereix ben bé als mass media ni als seus efectes, sinó que estudia la cultura dins de la societat contemporània i la vehicula a través dels mitjans.

Veiem, doncs, que tot just ens situem en un encreuament de camins. Diverses són les perspectives, però cadascuna és tan vàlida com l’anterior… No ho oblidem, doncs és francament difícil tenir-les totes en consideració.